Nova web

Per fi després de molt de temps aplaçant-ho estrene nova plana web!

www.rsanchis.net

rafa sanchis albelda (nova web)

Allí,a la secció Bloc, teniu tot el contigut que hi ha hací així que podeu comentar, lleguir o vincular des de allí.

Aquest bloc el deixarè per a que els vincles que pugen haver continuen dirigint a algún lloc.

Paisatges, nou projecte

Últimament he intentat agafar massa coses i m’està passant factura, comence a tenir la sensació que tinc més feina que temps per fer-la. Pel que fa a la fotografia tinc diferents projectes en marxa (Berfull 1 y 2, El Rejolar y el que tracta el mon de la construcció a la costa) a més des de fa uns mesos un altra idea nova, un projecte diferent de la resta, abandone per moments el documentalisme per llançar-me a la cerca de l’estètica.

La intenció és acabar amb una sèrie de aproximadament 20 fotos de paisatges diferents però fotografiats amb el mateix estil, aconseguir fotos minimalistes que transmeten a qui les mira tranquil·litat, relaxació. Fotos sense cap història al darrere, que sols siguen útils per gaudir estèticament d’elles. M’agradaria que serviren per estar penjades a una paret i si al final la cosa resulta bé, tal vegada pose algunes còpies la venda i fins i tot intente alguna exposició en qualsevol cas segur que em valen per fer algun regal.

Us deixe un parell que en tinc fetes, a Cullera a més vull anar cap a la “meseta” i alguns altres llocs que tinc en ment, però em cal un temps que ara no tinc, a poc a poc aniré fent i ensenyant-vos el que tinc.

Si feu click les podeu veure en gran, cosa molt recomanable.

Per cert, si voleu comprar una còpia poder parlar-ho per mail (rafa {arroba} rsanchis {punt} net) xD.

Barri del Carme, dos punts de vista

En l’assignatura de Història de la fotografia ens han manat un petit treball que hem de presentar el dijous. Dos reportatges del barri del Carme, cadascun de sis fotos amb dos punts de vista diferents, un amb intenció documental l’altre amb intenció expressiva.

Açò ve a compte de que aquestos són els punts de vista que podem començar a distingir en les fotografies del segle XIX en que les càmeres comencen a ser “portables” y es fotografia gran part de mon que era fins eixe moment desconegut per quasi tots (tota Amèrica o Egipte per exemple).

Anit pensava després de seleccionar algunes de les fotos que havia fet per a una i altra part que es molt complicat fer una foto que no sigui en certa manera documental ni en certa manera expressiva, al cap i a la fi qualsevol foto documenta (llevat de muntatges o similar) una part de la realitat i quasi qualsevol foto expressa un cert punt de vista front a un paisatge, objecte, persona…

Em sembla que totes les fotos amb intenció expressiva tenen alguna cosa de documentals i que moltes les que he pres amb intenció documental en tenen un poc de expressives (aquesta primera probablement la que més). Tal vegada no haja aconseguit fer el treball massa bé però no he trobat altra forma de fer-lo. El dijous Pablo (el mestra de història) dirà (ho posaré als comentaris per als curiosos xD).

Us deixe les fotos, les sis amb intenció documental:

Cases amb vistes

Carrer bolseria

Plaça de la verge

Palau de la Generalitat

Carme teatre

Plaça redona

I les sis expressives:

Obres en la plaça redona

Mirant

Prenent cafè

Jocs

Embotits

Bicicletes

Berfull 2n part, Paco, l’habitant

Quant s’arriba a un poble deshabitat (segon publicaba el Levante) ja es porta una idea del que es por trobar allí, fins i tot del tipus de fotografies que podria fer allí. Jo vaig arribar a Berfull amb la idea de fer el tipus de fotografies que penjava fa quasi més d’un mes (Berfull 1a part, l’aldea) cases en millors o pitjor condicions, l’arc que obri pas a l’unic carrer i que es conserva quasi de miracle…

El que no esperava era veure una televisió en marxa dins d’una de les cases (es veu a la última foto del primer article: Berfull 1a part, l’aldea), em vaig sorprendre i vaig decidir que lo millor seria fer una mica de soroll per que qui estigués allí dins sabera que anava xafardejant i no s’emportara un ensurt en eixir de casa.

Paco al principi del única carrer de Berfull

Al poc va eixir Paco de la casa on es veia la televisió que esta com la resta en estat ruïnós, em vaig presentar i vaig estar xerrant amb ell que resulta ser una persona molt afable i preocupat per el destí de l’aldea en que viu des de fa un mesos, em va contar ràpidament que havia estat de la seva vida i com havia acabat en Berfull sols unes setmanes abans.

Contava que va treballar en una gran empresa de vidre a Sagunt on el van fer al carrer, fou firaire portant varies atraccions de poble en poble i després també va viure com a “sense sostre” als carrers de València. Segons conta va eixir de casa molt prompte, sent encara un xiquet ja estava al carrer, va passar també per un orfenat. I sembla que la cosa no li ha anat millor amb els anys, tot i això no dona la sensació de ser més infeliç que molts de nosaltres i amb totes les seves possessions (que porta en una motxilla) i el que va trobant a cada lloc du una vida molt digna.

Arribà a Berfull de la ma de les persones que actualment fan us de l’aldea, aquestes segons sembla van viure en les cases els últims anys sense ser propietaris d’aquestes (no he aconseguit saber per ara si en règim lloguer, perquè els les havien prestades o per altra raó). Aquestes persones que viuen ara a un poble veí usen l’aldea per guardar animals (cavalls, ponis, un burro, porcs vietnamites, gallines, galls…) i alguns “trastos” (roba, aparells vells, ferralla…). Paco cuida els animals molt millor del que li ho paguen, els tracta amb mimo i es preocupa per ell més del que semblen fer-ho els amos.

Amb un poal al que porta el pinso per anar repartint-lo als diferents animals

En un dia normal Paco s’alça i amb una bicicleta que va trobar trencada entre els molts  “trastos” i ha reparat va fins un bar de Rafelguaraf a fer-se un cafè amb llet, després torna a Berfull i dona pinso a tots els animals, en acabar cerca herba per tal que els cavalls puguem menjar alguna cosa més que el pinso que els porten per alimentar-los.

Amb açò es fa hora de dinar si han anat a dur-li menjar (alguns entrepans, un poc de carn, una botella amb caldo…) menja, en cas contrari sols veu la televisió. Generalment el menjar que li porten no és per a més de un dia així que en cas que es retarden o no vagen eixe dia Paco es queda sense més que el café amb llet.

Senyala el muntó d'herba per a que un dels propietaris dels cavalls l'ajude a portar-los-la als animals.

Per la vesprada torna a donar de menjar als animals, pinso per a les gallines, galls, pollets… i els porcs vietnamites i l’herba arreplegada al matí als cavalls, ponis o el burro. També vigila que els cavalls no trenquen les reixes que tenen, la majoria no són més que somiers, palets o fustes, i que no hi hagen puntes metàl·liques amb que es puguen fer mal o que no mengen rajoles o restes de escaiola que queden quan trenquen alguna paret amb les coces que els propinen els cavalls que junt amb el deteriorament d’aquestes fa que prou sovint caiguen trossos o parets interiors senceres. Segons comenta Paco, els propietaris han anat canviant de cases els animals a mesura que aquestes anaven quedant en condicions massa perilloses (pràcticament totes les que no usen per els animals tenen els sostres enfonsats actualment).

Paco es preocupa quasi més pels animals que per ell, conta amb il·lusió quin animals té i quants porcs o quants pollets té nous o ha donat l’ultim “part” cada vegada que arribe.

Quan es fa fosc descansa i veu a la tele alguna pel·lícula (sobretot si posen alguna de vaquers) o algun programa o si li abelleix o no li queda res amb que alimentar el foc agafa la destral i parteix troncs. Altres vegades simplement seu a la porta de casa i mira les estreles, o a un parell de mussols que passen les nits als terrats de les cases. A Berfull les úniques llums que il·luminen el carrer son les que ell s’ha instal·lat i la contaminació lumínica és molt petita.

Paco ha endreçat de la millor manera possible una de les poques cases que es conserven mitjanament bé i viu allí. Té una habitació amb un llit que seu sobre caixons de taronges, una taula i una cadira on dina, descansa… I una tele que l’entreté quan no te feina a fer,a més des de fa poc un microones que va trobar entre els trastos que s’acumulen, a l’aldea. Fora de l’habitació té una llar que utilitzar de vegades per cuinar o calfar-se.

Els recursos amb que conta son molt limitats, la gent que el té “contractat” li donen alguns diners però tan pocs que no li arriben per a molt més que pagar els cafès amb llet del matí al bar de Rafelguaraf. Per lo general prefereixen portar-li menjar o tabac o el sigui que necesite (en no massa quantitat per cert) a donar-li el diners.

Concert d’Antiplayax

El divendres, vam estar al concert d’Antiplayax a l’Ateneu i vaig aprofitar per fer algunes fotos (ja feia temps que no anava a cap concert). Ja havia fet fotos a l’Ateneu així que sabia al que anava i no esperava treure res de trellat. Un local tancat i fosc com la boca del llop, únicament il·luminat per tubs fluorescents i durant el concert ¡sols un parell estaven encesos!

No obstant d’un temps cap per ací cada vegada que pense que es impossible treure una bona foto amb tan poca llum el 30mm em sorprèn amb el f/1,4. Així fou que vaig treure la càmera i el vaig muntar, que provar no costa res.

Com ja comença a ser costum fou una agradable sorpresa veure que les fotos anaven eixint i que no pintaven malament, no obstant la càmera té les seves limitacions i l’autofocus que mai a destacat per la seva velocitat amb condicions de llum tan escasses era desesperant i no permetia treballar prou de pressa i amb llibertat per agafar els moments.

Així que “de perduts al riu” si la cosa era fer fotos, anava a fer-les com fos, vaig desactivar l’Autofocus i vaig tirar d’enfocament manual, cal dir al meu favor que en condicions de llum tan escassa la profunditat de camps sembla augmentar (supose que perquè les zones nítides ho son menys). La majoria de fotos per tant tenen el focus on podem i un soroll increïble (que per comptes de reduir al postprocessat he intentat incrementar), personalment m’agrada com queda donat que em sembla molt acorde amb la música punk que vam escoltar, entenc però que és una opció personal i que pot no agradar-vos massa.

Per cert, aquesta última és la meva foto preferida i com totes les altres está tirada a 1/30s, f/1.4 i ISO 1600.

Podeu veure més sobre Antiplayax y escoltar les seves cançons al seu MySpace [d'Antiplayax].

PD:¡¡¡Passeu-ho be el cap d’any i que tingueu un feliç 2009!!!

Berfull 1a part, l’aldea

El dissabte passat apareixia al Levante un article relatiu a l’aldea de Berfull, en que es denunciava que l’aldea estava en ruïnes i queia a trossos deia també l’ajuntament del Rafelguaraf (Berfull és una pedània de Rafelguaraf) demanava sis milions d’Euros d’ajudes a la Unió Europea per convertir Berfull en un complex turístic.

Jo que mai havia escoltat parlar d’aquesta antiga alqueria islàmica, formada per un sol carrer i que cap als segles XVI o XVII fou emmurallada (ara sols queda un arc que dona accés al carrer per l’extrem sud-est) i que com alguns sabran porte un temps cercant alguns temes per fotografiar me’n vaig anar carregat de càmera a veure que trobava.

La cosa resultà molt més interessant del que jo esperava, avui he anat de segon vegada i segur que en torne algunes més, de fet tinc prou esperances en que açò puga resultar en el tema que anava cercant per treballar a fons amb ell i fer un primer reportatge digne de dir-se així, ja veurem.

De moment us deixe amb algunes fotos de l’aldea en la segon part en pujaré de la resta de la història. Aprofite per denunciar des de ací i fins on arribe (desgraciadament no massa lluny) que aquesta aldea que podria tenir un muntó de usos sols amb uns pocs diners i bones idees estigui ara mateixa abandonada, a punt de desaparèixer convertida en un munt de ruïnes i que no es faça més que demanar diners a la UE per fer ¡Un complex turístic! Joder… el que hi ha que veure.

Coses que em fan un poc més feliç

Joan en passà el meu primer mem (meme en castellà) fa ja alguns dies i jo he estat pensant quines poden ser eixes sis coses que em fan un poc més feliç, n’he pensat moltes, eixir a fer fotos, una bona cançó o un bon llibre, una bona estona amb el meu germà…

No obstant ahir pensava a la dutxa (és el meu lloc per pensar) sobre allò del Carpe Diem, vaig començar pensant sobre com per un temps (sembla que ja està en capa caiguda) fou la frase de moda, per camisetes, pegatines, chapes… i jo que soc tendisc a evitar modes (altra forma de estar a la moda) li vaig agafar un poc de mania.

Ara reflexionava sobre que el Carpe Diem no és tant el fer en cada moment el que t’abelleix que em sembla que és el que molta gent entén (o vol entendre, resulta molt còmoda aquesta filosofia que justifica fer el que et dona la gana a cada moment) sinó com indica és gaudir del moment, gaudir d’allò que estás fent, no fer alguna cosa específica per gaudir-la en eixe moment.

Immediatament vaig relacionar açò amb allò que ens indicaren al seminari de “Desarrolla tu potencial” fa ja un parell de caps de setmana per controlar l’estat emocional, amb intenció de mantenir-se emocionalment bé (en resum, content, alegre, positiu, optimista…). Els punt venien a ser mantenir pensaments positius i evitar els negatius, actuar [físicament] de forma positiva (dominar el cos per dominar la ment) mirar amunt, caminar amb decisió, moure’s… Evitar que ens afecten les coses que no podem controlar i centra-nos en allò que depèn de nosaltres, utilitzar un vocabulari positiu i usar una mena d’ancoratge emocionals que encara no he entès massa bé i no us puc explicar .

En fi, la meva resposta al mem és que em fa feliç no una dues o sis coses concretes sinó el fet de gaudir d’allò que estic fent, ja sigui estudiar, fer fotos o baixar a tirar la basura.

Com que no he seguit estrictament el mem em sap mal passar-lo a algú però tots els que teniu blog esteu convidats a continuar-lo de la meva part, l’original de Joan que segur serà millor exemple que aquest ací: http://www.elvoldelhomeocell.net/blog/archives/288

Els xiquets sembla que són els més capaços de mantenir-se sempre contents i il·lusionats amb la més petita de les coses. (Em bé al cap El Principito).

Rajoles, sol i platja ¿fi d’un regnat? [esbós]

Vull fer fotos d’altra forma, fer reportatges més o menys complets i coherents, així que vaig cercant temes, idees… i mentre espere que Alberto em comente que és això que deia als comentaris del post d’ací baix (em tens en suspens xD) he anat pensant un parell de temes i volia deixar-vos un petit esbós de la primera de les idees.

Al anys seixanta amb la fi de la autarquia i la relativa obertura de Espanya al exterior augmentà el nombre de turistes que venien a les platges a gaudir del sol i dels preus baixos pel poc valor de la pesseta. Amb açò moltes ciutats costeres que fins aleshores havien estat poc més que pobles de pescadors començaren a construir apartaments i hotels on els estrangers i també el Espanyols (aprofitat la bonança econòmica) compraven l’apartament per passar l’estiu.

Durant més de 40 anys s’han fet aberracions increïbles, s’han destruït paratges únics, s’han substituït dunes per passejos marítims i s’ha ocultat la mar darrere de grans edificis. Ara amb la crisi sembla que tot açò queda al menys en pausa. Sembla un bon moment per fer una mirada i comprovar que ha passat. La meva idea consisteix a triar 3 o 4 ciutats properes que siguen representatives i mostrar-les.

Click a les fotos per veure-les en gran.

Aquestes quatre fotos estan fetes Cullera i són una idea d’una possible estètica per al projecte, estan preses amb valor de ISO alt i processades de forma prou “violenta” per aconseguir imatges “dures” i amb molt de gra (soroll que diuen alguns xD). ¿Que us sembla la idea? ¿I les fotos? ¿Com ho faríeu vosaltres?

Ampliant horitzons

Una de les raons que em va portar a matricular-me al curs de fotografia fou aprendre a fer altre tipus de fotografia fora del que faig més a sovint, aprendre a controlar focus, flashos, reflectors… i principalment aprendre a controlar gent (ací encara no he arribat però doneu-me una mica de temps ).

I abans d’aprendre a controlar focus, flashos i tota la pesca ja he tingut la primera oportunitat de posar-me al tema i com que sóc una mica temerari i com que les fotos eren per debaño que és on treballa mon pare i com que no exigien massa (tampoc paguen massa ) m’he animat a arriscar-me.

La cosa consistia a fotografiar un parell de mobles amb els seus espill armaris… i fer alguns detalls. Allà vaig jo amb la càmera els objectius (Zuiko 14-54mm i Sigma 30mm), el flash (Metz AF44-O), el cable per separar-lo de la càmera (cal veure el joc que dona) i el focus que vaig fer fa un parell d’anys per a probes això si amb un filtre (tapa translúcida de carpeta) blau per igualar a la llum de flash.

Vam estar tota una vesprada tres persones (calia aguantar flash, reflectors (suro blanc i làmines de fusta), muntar, desmuntar…) i al final han eixit 12 fotos vàlides que demà acabaré de retocar, de moment amb les que tinc acabades he fet un petit muntatge per que veieu el resultat i em doneu la vostra opinió.

Click per veure en gran

Per cert si algú necessita fotos d’aquest estil ací un s’ofereix per al que faça falta amb els mitjans disponibles i a preus d’estudiant en pràctiques.

42 Ral·li Humorístic

El diumenge passat va acabar el 42 Ral·li Humorístic de Carcaixent, el ral·li per als qui no el conegueu és probablement per als jove de Carcaixent la part més important de les festes. En el ral·li les les diferents “colles” d’amics han de convertir un cotxe en una “carrossa” sobre un tema (nosaltres enguany férem una tómbola) i disfressar-se per participar en una cavalcada, a més han de anar fent un muntó de proves durant tot el cap de setmana (a més de la prova d’inscripció, un o dos divendres abans, la de vídeo…).

Són tres dies (alguns més, donat que cal acabar el cotxe i això es fa sempre a últim hora i amb presses ) de activitat frenètica, de dormir poc i riure molt, dies en que estar amb els amics, disfressar-se, fer el pallasso i en general passar-ho bé.

Enguany m’he decidit a no sols deixar constància fotogràfica sinó intentar fer un reportatge que fos capaç de captar l’essència del ral·li, no ho he aconseguit, però era d’esperar d’un repte tan complicat i queden molts ral·lis per continuar millorant els resultats. Per a fer les fotos he escollit la Olympus (no en tinc altra) i el 30mm f/1,4 que és petit (em permet dur-ho a tots els llocs i no intimida a la gent) i m’agrada per a aquest tipus de foto (retrat amb context generalment), més encara si com en aquest cas moltes de les fotografies son nocturnes (m’ha permès no usar gens el flash).

Click per accedir a la galeria