rsa

Tinc açò un poc deixat i ara ja no em queden excuses d’exàmens ni res semblant. Ha arribat l’estiu i a dir veritat no és tan tranquil com jo esperava.Així i tot encara tinc temps per eixir a fer fotos i començar a conèixer el nou objectiu, el 30mm (que em dona per ara una cal i altra d’arena), però em trobe poc inspirat. Volia a més cercar un tema, un lloc, una història… sobre la que intentar fer un reportatges més o menys complet a plaç més llarg (mesos) i continue sense bones idees.

No obstant tinc ara mateixa prou feina d’una banda estic junt amb Tavo fent una pàgina web per a l’institut de Carcaixent que m’ocupa la majoria dels matins de dilluns a divendres i a més tinc una història pel mig que espere completar prompte i que segur que dona per a un bon post. Per si falta alguna cosa estic la xalet amb mitja família això resta tranquil·litat però em dona l’oportunitat de prendre imatges com la de baix.

Esmorzars en cadena

Per a alguns ja ha arribat l’estiu, han acabat els col·legi i ara ja no tenen més que pensar a que jugar o preguntar quan de temps falta per que acaben de fer la digestió i pugen tornar a nadar. Jo per la meva part continue encara d’exàmens, passant calor i estudiant, estudiant i passant calor i em queda encara un setmaneta llarga (acabe el dia 8 ) a més quan acabe no podré entretindrem massa que el 16 de Setembre tinc examen de TAL (Teoria d’Autòmats i Llenguatges formals, sols amb el nom podeu fer-vos una idea de los apetitosa que es l’assignatura).

Tot i que d’exàmens, aquest cap de setmana m’he relaxat una mica i he intentat desconnectar. Avui, he anat a dinar amb els meus pares i el amics i després de dinar el meu germà amb la resta de “nanos” s’han dedicat a enfangar-se fins les celles per després tirar-se a la bassa al temps que jo me’n venia a cassa a estudiar (de moment estudiar he estudiat poc però ara em pose “en serio” xD). Els he estat fent unes fotos amb el fang i han quedat prou bé, així que aprofite per pujar-ne algunes que ja fa temps que últimament he perdut el ritme.

Per cert, si podeu no us perdeu “Los Cronocrimenes” el primer llargmetratge de Nacho Vigalondo, molt molt recomanable, de los milloret que he vist des de fa molt de temps.

Bon estiu a tothom!

Estic d’exàmens i tinc poc de temps per fer fotos i encara menys per parar-me a escriure però no vull deixar açò abandonat així que us deixe una foto feta a febrer, a l’Estació del Nord que he trobat revisant les fotos que he anat fent enguany.

En el seu moment no em va cridar l’atenció però anit que la vaig tornar a veure i em va agradar. D’una banda per l’expressió de les dones, i més encara per les mirades, la del centre sembla que mira a la càmera, la de l’esquerra mira divertida a la de la dreta i aquesta que amb semblant seriós mira a alguna cosa fora de la foto. A més m’agrada el contrallum i els fons lleugerament desenfocat de l’estació, em fa la impressió que podria haver fet la mateixa foto 30 o 40 anys enrrere.

Per cert, el dia que la veig fer fou un d’eixos en que entres a l’estació i veus anar-se’n el tren, així que la dedique a tots els que durant el curs ha hagut de patir els trens que se’n van en veure’t entrar a l’estació, encara que portes 5 minuts corrent per agafar-lo.

Alicia dinant un dia del seminari                         Foto: Rafa Sanchis - imagenenaccion.org

La setmana passada vaig coordinar el reportatge fotogràfic que desde de “Imagen en Acción” férem del seminari del material sensible “Haciendo latir la tierra” organitzat per CERAI i que espere que prompte estigui acabat per poder-lo enllaçar.

El millor del seminari ha estat sens dubte la gent que he pogut conèixer, menció especial a Alicia que amb el somriure sempre a la boca (i col·locant-se als llocs amb millor llum) protagonitza la meitat de les meves fotos del divendres :D.

Acostumat a passar el dia entre “projectes d’enginyer”, algorismes, optimitzacions… obri el ulls passar una setmana entre “creadors” i m’ha fet veure que d’això també es pot viure. A més he trobat a molta gent que sense dedicar-se de forma exclusiva treballa en alguna de les coses que li agrada (a més d’altres que els ajuden a poder menjar tots els dies :D) i m’ha agradat molt aquesta idea.

I és un altra de les coses que em fa pegar-li voltes a dedicar-te a allò que t’agrada i així que vaig cercant algun curs de fotografia interessant que puga compaginar amb la universitat i que em permetera en un futur dedicar-me a la part de la fotografia que m’agrada (tot i que fos de forma esporàdica).

Per cert, si algú vol més enigmes: http://www.psicoactiva.com/enigmas.htm jejejejeje

La Setmana Santa és una festa curiosa, on la gent canvia el soroll, la música, l’alcohol, les llum i el foc de falles o altres festes per la foscor, el silenci o el só tètric del tambors, els caps tapats i els “cristos” que omplin els carrers. L’ambient que es respira fa que molta gent que en tot l’any “passa” de la religió, es torne sobtadament religiós i observe en silenci les processons, creient realment que existeix “alguna cosa més”.

Personalment veig la Setmana Santa, a mig camí entre el gust per l’estètica tan cuidada de algunes processons i al mateix temps al·lucinant, quant mentre espere que en facen el kebab que acabe de demanar veig passar un grup de creuats (cruzados en castellà) amb la creu roja al pit (algú fins i tot amb alguna cossa semblant a una cota de malla) i carregat el Sant Calze. Així no seria d’estranyar que en 300, 500 o 1000 anys els musulmans creuaren els carrers en silenci, amb una els caps tapats i una mena de petards rodejant-los el pit “disfressats” de “yihadistes” i carregant amb una gran figura de Bin Landen.

El domingo pasado nos reunimos en Valencia un montón de Usuarios de cámaras Reflex Olympus (Grupo URO de Flickr), muy buena gente y muy diferentes entre nosotros, como se comentó en la comida, las aficiones unen a personas que de otra forma nunca se encontrarían. Me encantó conocer a quienes he leído tanto tiempo y poder afotar Valencia un domingo, cuon todo esta más relajado que los días laborables y con tan buena compañía.
He intentado sacar a la gente de la calle, a los que se ganan la vida en la calle aquellos conocen los mejores lugares para relajarse o para descansar igual que nosotros sabemos que biblioteca de la universidad es más tranquila, o que lugar es mejor para pensar y relajarnos. Para esta gente, para quienes la calle es su casa que alguien les falte al respeto por diversión, por racismo o por cualquier otra razón debe ser como si alguien viniese a burlarse de nosotros en nuestra casa y cuando acabase saliese por nuestra puerta sin que pudiésemos impedírselo. Por no hablar de quien por 1000 visitas en YouTube es capaz de  dar una paliza o quemar vivo a alguien mientras lo graba.

He hecho las cinco fotografías intentado rendir homenaje a todas las personas de la calle y intentado transmitir esa sensación de que están, “en su casa”.

(Click en la foto para acceder a la galería)

Per fi he acabat els exàmens i ara tinc una setmana de vacances per a gaudir per fi del Zuiko 14-54 que em va dur Pare Noel, el passat nadal. A més, mentre estudiava he estat pensat algunes formes de rellançar al web, i he tingut algunes idees, continue pensant però de moment penjaré algun post diferent del que he estat posant, ja veureu.

Per a celebrar la fi dels exàmens, avui he anat a Xàtiva a fer fotos i us deixe la que més m’ha agradat.

Primer desitjar-vos a tots un feliç 2008, i celebrar que açò continua en peu després de 5 mesos.

Després de la obligada felicitació parlar-vos de Marines Vell, aquest és ara una pedània de Marines, un poble de la comarca del Camp del Túria situat a la Vall d’Olocau en la serra Calderona. He anat a passar el cap d’any amb uns amics a un alberg d’Olocau (al costat de Marines) i per casualitat (arribarem tard a la visita al castell de Benissa que s’havia programat) acabarem pillant una carretera qualsevol per veure que trobàvem i acabarem en Marines Vell.

El poble té una història curiosa, al 14 d’Octubre de 1957 el poble quedà molt afectat pels despreniments provocats per les pluges torrencials que arrasaren algunes parts del poble, provocant danys importants, i portaren al ajuntament a traslladar el poble que fou situat a la zona més plana i millor comunicada que oferia més facilitats per al cultiu, la industria… Així Marines vell quedà abandonat fins que 25 anys després (1982) començà a rehabilitar-se, en la major part per persones acudeixen a estiuar allí.

Cal destacar l’església de Marines Vell (3 de les 7 fotos), en especial la porta amb la gran creu negra, i el rellotge del campanar que junt amb les banderes que hi havien al davant, descolorides i la majoria mig esgarrades et fan pensar que as tornat enrere en el temps. Com a cosa curiosa, vaig perdre una de les millors fotos que he vist i no he pogut fer. Hi ha una foto en que apareix el cartell “Hay lotería del Niño” nosaltres estàvem al davant quan un veí col·locà el cartell i en tornar a entrar es queda per un moment baix de la porta mirant-me, en el moment vaig pensar en la foto però no em donà temps de alçar la càmera i fer-la. Després vaig estar 20 o 30 minuts esperant que eixira algú però no hi hagué manera i al final ens en anàrem a casa amb la foto sense ningú.

Us deixe una galeria amb 7 fotos de Marines Vell.

Click en la foto per accedir a la galeria.

Nèmesi, tant entre nosaltres com en qualsevol altre lloc, no fereix el més culpable, ni tan sols el més perillós, sinó el més feble.

Atribuit a Rosa Luxemburg al llibre “L’home sol” de Bernardo Atxaga

Como un gato callejero que siempre duerme o come en el mismo sitio, he visto a esta bicicleta un par de veces, en la misma calle, más arriba o más abajo, sin candado, sin cadenas… libre y con tan poco valor que a nadie interesa, tal para ser libre, hace falta no valer nada.

Por cierto, es la primera que subo tomada con al E-330