rsa

Estic d’exàmens i tinc poc de temps per fer fotos i encara menys per parar-me a escriure però no vull deixar açò abandonat així que us deixe una foto feta a febrer, a l’Estació del Nord que he trobat revisant les fotos que he anat fent enguany.

En el seu moment no em va cridar l’atenció però anit que la vaig tornar a veure i em va agradar. D’una banda per l’expressió de les dones, i més encara per les mirades, la del centre sembla que mira a la càmera, la de l’esquerra mira divertida a la de la dreta i aquesta que amb semblant seriós mira a alguna cosa fora de la foto. A més m’agrada el contrallum i els fons lleugerament desenfocat de l’estació, em fa la impressió que podria haver fet la mateixa foto 30 o 40 anys enrrere.

Per cert, el dia que la veig fer fou un d’eixos en que entres a l’estació i veus anar-se’n el tren, així que la dedique a tots els que durant el curs ha hagut de patir els trens que se’n van en veure’t entrar a l’estació, encara que portes 5 minuts corrent per agafar-lo.

Avui he publicat a la web de Imagen en Acción (http://imagenenaccion.org/) el reportatge del seminari del material sensible “Haciendo latir la tierra” del que ja vaig parlar (http://rsanchis.wordpress.com/2008/04/30/setmana-entre-creadors/) fa alguns dies i que estiguérem cobrint durant una setmana cinc fotògrafs de IeA.

Podeu veure el reportatge ací: http://imagenenaccion.org/seminario-del-material-sensible-haciendo-latir-la-tierra-organizado-por-cerai/

Ha estat el primer reportatge seriós i ben organitzat que hem fet a València, cinc dies de tallers, taules redones, projeccions, dinars, sopars… Personalment crec que hi ha fotos que son molt bones, més encara considerant que moltes vegades la llum no jugava al nostre favor (sales molts fosques) i que moltes de les activitat no eren massa fotogèniques.

Com a curiositat comentar que la foto amb que obria l’altre post ací ha estat sel·leccionada per formar part del reportatge final :D.

Alicia dinant un dia del seminari                         Foto: Rafa Sanchis - imagenenaccion.org

La setmana passada vaig coordinar el reportatge fotogràfic que desde de “Imagen en Acción” férem del seminari del material sensible “Haciendo latir la tierra” organitzat per CERAI i que espere que prompte estigui acabat per poder-lo enllaçar.

El millor del seminari ha estat sens dubte la gent que he pogut conèixer, menció especial a Alicia que amb el somriure sempre a la boca (i col·locant-se als llocs amb millor llum) protagonitza la meitat de les meves fotos del divendres :D.

Acostumat a passar el dia entre “projectes d’enginyer”, algorismes, optimitzacions… obri el ulls passar una setmana entre “creadors” i m’ha fet veure que d’això també es pot viure. A més he trobat a molta gent que sense dedicar-se de forma exclusiva treballa en alguna de les coses que li agrada (a més d’altres que els ajuden a poder menjar tots els dies :D) i m’ha agradat molt aquesta idea.

I és un altra de les coses que em fa pegar-li voltes a dedicar-te a allò que t’agrada i així que vaig cercant algun curs de fotografia interessant que puga compaginar amb la universitat i que em permetera en un futur dedicar-me a la part de la fotografia que m’agrada (tot i que fos de forma esporàdica).

Per cert, si algú vol més enigmes: http://www.psicoactiva.com/enigmas.htm jejejejeje

El domingo pasado nos reunimos en Valencia un montón de Usuarios de cámaras Reflex Olympus (Grupo URO de Flickr), muy buena gente y muy diferentes entre nosotros, como se comentó en la comida, las aficiones unen a personas que de otra forma nunca se encontrarían. Me encantó conocer a quienes he leído tanto tiempo y poder afotar Valencia un domingo, cuon todo esta más relajado que los días laborables y con tan buena compañía.
He intentado sacar a la gente de la calle, a los que se ganan la vida en la calle aquellos conocen los mejores lugares para relajarse o para descansar igual que nosotros sabemos que biblioteca de la universidad es más tranquila, o que lugar es mejor para pensar y relajarnos. Para esta gente, para quienes la calle es su casa que alguien les falte al respeto por diversión, por racismo o por cualquier otra razón debe ser como si alguien viniese a burlarse de nosotros en nuestra casa y cuando acabase saliese por nuestra puerta sin que pudiésemos impedírselo. Por no hablar de quien por 1000 visitas en YouTube es capaz de  dar una paliza o quemar vivo a alguien mientras lo graba.

He hecho las cinco fotografías intentado rendir homenaje a todas las personas de la calle y intentado transmitir esa sensación de que están, “en su casa”.

(Click en la foto para acceder a la galería)

Bé, cree aquesta nova “secció” per necessitat, avui he fet una foto que m’abelleix compartir i que tot i que dona lloc a parlar de moltes coses (l’evolució dels centres històrics i com els “moderns” (cools diuen ells) s’han fet amb el que fora gueto de yonkis, prostitutes i gent “de mal viure”, les obres, eternes a qualsevol ciutat que s’aprecie…) però em sembla que cap funciona amb la foto.

Aquesta es la foto (click en ella per a veure-la en Flickr)

Es una escena costumista, entenent per costumisme tant el fet que representa una escena típica com la intenció de no opinar sobre aquesta escena, es sols un retrat. En general, m’agrada i la comente perquè escapa del tipus de foto que faig de normal, fotos més tancades, amb menys elements a la composició i per tant, més fàcils de composar, aquesta inclou moltes coses i crec que és la vegada que millor les he aconseguit combinar.

Si llegim la foto, començarem per dalt a l’esquerra, mirant les primeres cases destaca l’anarquia amb que estan construïdes, cada balcó a una altura, cada finestra en un lloc… açò junt amb els tendals (que apareixen quasi blancs) formen unes ombres també irregulars, per contra, les faroles mantenen el ritme fixe i a la part baixa del carrer, en penombra destaquen blanques. Quan arribem al final de carrer seguint les façanes, el remuntarem, del final cap al primer plànol, seguint ara a la gent que com les façanes (i degut a les obres) també sembla un poc anàrquica. En el primer plànol, ens queda veure als obrers fent les noves voreres així com tot el material que els rodeja.

La pitjor part, es el costat dret on la porta de “Bolsería”, amb les lletres platejades destaca excessivament, igual que el blanc de la façana, aquesta sense ombres ni tendals… massa uniforme. He pensat en esborrar les lletres (el Bo i la C de baix) però no m’agrada retocar les fotos, així que ho he desestimat.

¿Vosaltres que penseu? ¿algú s’anima a criticar, comentar…?

Els trens són un dels mitjans de transport que més m’agraden, et permeten viatjar per preus acceptables (cada dia menys) d’una manera suficientment rapida però no desesperar i al temps suficientment lenta per poder mirar el paisatge, pensar, descansar, llegir… a més en viatges més llargs et permeten alçar-te i fer uns passos o si tens sort anar a la cafeteria i llegir el diari al temps que et fas una Coca-cola mirant passar els kilòmetres.

Però si hi ha alguna cosa interessant relacionada amb els trens, són les estacions, a València, a l’estació del Nord es pot gaudir de l’estació en si, l’edifici és fantàstic, probablement un dels més bonics de València. D’estil modernista fou dissenyada per l’arquitecte Demetrio Ribes i construïda entre els anys 1906 o 1917. (Més informació a la Wikipedia) Podem veure també tota la gent que passa per allí, gent jove o major, xiquets amb els pares, homes de negocis, estudiants, turistes fent-se la foto amb la façana de fons, els policies de l’UIP amb el furgó cercant terroristes, els/les repartidors/es del “20 minutos” i el “ADN” a la porta i la gent corrents per agafar el metro o la gent que ix del metro i corre per no perdre el tren.

Dins hi ha qui fa cua per agafar l’Alaris o l’Euromed, allí de plantó amb les maletes al costat, esperant per poder passar, hi ha qui arriba amb temps de sobres i pot permetre’s parar a mirar si hi ha alguna exposició (per cert, si passeu no deixeu de mirar la que hi ha ara de les fotos finalistes del concurs “Caminos de hierro”). Qui en canvi corre cap al tren ,en aquest cas, estan els que l’agafen justet mentre sona el “pit-pit-pit” i es tanquen les ports i respira tranquil ja dalt i amb el tren en marxa però també, els que senten el “pit-pit-pit” i veuen com es tanquen les portes avanç d’arribar i cansats i amb gest de derrotats, tornen sobre els seus passos per mirar quan eix el següent i ja que estan, fer una mirada a les fotos. Per últim, estem els que sempre arribem justet per veure que el tren que ix al temps que nosaltres entrem era el nostre i que tindrem que esperar 15 o 30 minuts fins el següent.

Us deixe una foto de l’estació del Nord